Actualitat

Camp ordi i cel ennuvolat

Sobre els contractes de lloger rústic històrics

Per ser considerat contracte rústic històric, l’arrendatari actual ha de demostar l’existència del primer arrendament.

Els arrendaments rústics històrics estan regulats per la Llei 1/1992, del 10 de febrer, i tant fan referència a aquells que són anteriors al Codi Civil (és a dir, anteriors a l’any 1889) com als que es van concertar amb anterioritat a la Llei del 15 de març del 1935, sempre que, en ambdós casos, l’actual arrendatari porti causa del primitiu arrendatari.

En el primer dels supòsits —contracte anterior al Codi Civil— la llei no exigeix res més que aquest requisit per ser qualificat d’històric; en el segon —anteriors al 1935— s’exigeix, a més, que l’arrendatari sigui cultivador personal.

La Llei 1/1992 prorrogava tots els arrendaments signats abans de les dates referides, que havien de ser declarats històrics per un únic període, durant el qual l’arrendatari podia exercir el dret d’accés a la propietat i partia del principi que l’arrendatari i els seus ascendents, mitjançant el cultiu de la finca al llarg de diverses generacions, havia contribuït, de manera notable, en l’actual valor de les finques arrendades.

Per una raó de justícia distributiva (com recull el preàmbul de la llei), la norma estableix que quan l’arrendatari deixi, a requeriment de l’arrendador, les finques lliures i a disposició de l’arrendador en finalitzar l’any agrícola en què s’extingeixin els contractes d’arrendament, aquest tindrà dret a rebre una indemnització en funció del valor de les finques.

En relació amb la vigència d’aquests contractes, hi ha doctrina jurisprudencial consolidada que estableix que, tot i que ja no hi ha possibilitat d’exercir el dret d’accés a la propietat (va finalitzar el 1997), els contractes s’han de considerar prorrogats per tàcita reconducció.

En aquest sentit, la norma estableix que, si el propietari vol recuperar la finca, ha d’oferir una indemnització a l’arrendatari que la mateixa norma fixa en una tercera part del valor de les finques objecte d’arrendament. Si l’arrendador no ofereix aquesta indemnització, es consdiera que  no hi ha extinció automàtica del contracte, i l’arrendatari té dret a romandre a l’explotació de la finca fins que no hagi percebut la indemnització, de manera que, si no hi ha requeriment del propietari acompanyada de pagament o consignació de la indemnització corresponent, el contracte es va prorrogant tàcitament.

Sens perjudici de l’anterior, és a dir, de percebre la indemnització, si l’arrendament comprèn, a més, la masia on hi visqui l’arrendatari, aquest tindrà dret a continuar en l’arrendament d’aquesta i a un 10 % de la superfície total de les finques arrendades, a elecció de l’arrendatari amb un màxim d’una hectàrea, fins a la defunció de l’arrendatari i del seu cònjuge que amb ell convisqui, pagant la renda pertinent que sigui la usual al lloc per a finques anàlogues, sense que pugui excedir-se de la renda que paga per la totalitat de les finques arrendades.

Aquesta llei només és aplicable a contractes d’arrendament, no a contractes com masoveries o parceries.

Article publicat a La Terra núm. 427, del mes de juliol 2016. Font: Elaboració pròpia.