• La invasió dels metres que limiten finques és habitual • Qui reclama és qui ha d’acreditar la propietat, i no sempre és fàcil.

En determinats casos, la llei limita la propietat, però fora d’aquests, ningú no la pot pertorbar. Davant de qualsevol pertorbació en el nostre dret, la llei ofereix al propietari instruments de protecció: l’acció reivindicatòria, la negatòria i la publiciana. També n’hi ha d’altres que encara que directament no pretenen la protecció de la propietat, indirectament sí que ho fan; em refereixo, bàsicament, a l’acció de delimitació de finques i de fitació.

És millor prevenir, és a dir: fitar • L’acte invasor per excel·lència fa referència a aquells metres que es troben en els límits de les finques i  que el veí envaeix. Si la finca està fitada —fet que no passa gairebé mai—, el problema és molt fàcil d’arreglar. Si no ho està i no s’arriba a un acord amb el veí, caldrà portar-lo al jutjat i exercitar l’acció reivindicatòria sobre aquells metres que creiem que són nostres i, alhora, aprofitar per delimitar la finca i evitar problemes per sempre més.

Com demostrar la propietat • Arribats aquí, és a dir, a les portes del jutjat per defensar els nostres metres de finca, és on comencen els problemes, ja que qui ha de demostrar que aquells metres són seus i estan inclosos dins la seva finca és precisament el propietari que els reclama. Des d’aquest punt de vista, les escriptures, encara que és cert que demostren que som els propietaris de la nostra finca, no ens serveixen per demostrar que som propietaris també d’aquells metres que ens han envaït; de fet, si mireu escriptures de qualsevol finca que tingueu, veureu que normalment la superfície no coincideix amb la del cadastre i que no parla de límits físics, sinó que simplement diu el nom dels veïns amb qui limita. Tampoc no ens serveix de gaire més el cadastre, encara que, evidentment, tot són indicis.

Demostrar la propietat de tota una finca, encara que també és difícil, és més fàcil que la d’una porció, i si nosaltres som qui reclamem la porció de terreny, haurem de recórrer a tots els indicis que tinguem a l’abast per intentar demostrar-ho: escriptures, cadastre, testimonis… però, sobretot, mitjançant l’acreditació del fet que la realitat física de la finca inclou aquells metres que reclamem, sigui perquè hi ha marges naturals, la qual cosa ens facilitaria molt la feina, o si no n’hi ha, sigui per la suma de tot allò aportat. La frase recorrent: “Tota la vida ho he vist així…”, com a argument únic, no ens serveix; cal demostrar que realment els metres reclamats formen part de la nostra finca i que, per tant, el veí ens ha envaït, tenint present que, com ja he dit, qui ho ha de demostrar és el qui reclama, de manera que si no ho pot provar, el demandat ha de quedar absolt.

Seria recomanable, doncs, en els casos de límits confusos (confusos en la seva demostració, ja que normalment tothom sap on arriba), que s’aprofitin les bones relacions de veïnatge per fitar i delimitar finques  físicament i jurídicament, de manera que en el futur quedi clar que la finca a la qual es refereix la vostra escriptura és la inclosa dins de les fites.

Article publicat a La Terra núm. 412, del mes de Març 2015. Font: Elaboració pròpia.