Actualitat

La servitud de pas i les seves particularitats

La legislació obliga el propietari d’una finca a cedir l’accés a la via pública a un terreny que no en té.

El Codi Civil Català regula les servituds i estableix a aquest efecte que és aquell dret real que grava parcialment una finca —que denomina servent— en benefici d’una altra —la dominant— i pot consistir en l’atorgament a aquesta d’un determinat ús de la finca servent o en una reducció de les facultats del seu titular. La constitució de les servituds, segons la normativa vigent, s’estableix per títol, que pot ser atorgat de manera voluntària o forçosa.

Cal dir que les servituds es constitueixen per a utilitat exclusiva de la finca dominant -si bé es permet que es puguin constituir servituds recíproques entres finques dominants i servents- i que la servitud s’ha d’exercir de la manera més adequada per obtenir la utilitat de la finca dominant i alhora, de la menys incòmoda i lesiva per a la servent.

Entre les servituds forçoses que la llei regula hi ha la servitud de pas i així el legislador s’ocupa que cap finca rústica es trobi privada de sortida a la via pública, i estableix que els propietaris d’una finca sense sortida o amb una sortida insuficient a una via pública puguin exigir als veïns que s’estableixi una servitud de pas per accedir-hi, d’una amplada suficient i unes característiques adequades perquè la finca dominant es pugui explotar normalment.

QUÈ DIU LA LLEI? • La normativa vigent no regula específicament quina és l’amplada o les característiques que ha de tenir el pas en concret, sinó que s’haurà d’estar a cada cas concret per determinar quina és aquesta amplada suficient i quines característiques concretes ha de tenir el pas, ateses les necessitats d’explotació de la finca dominant.

En canvi, la legislació sí que estableix que el pas s’ha de donar pel punt menys perjudicial o incòmode per a les finques gravades i, si és compatible, pel punt més beneficiós per a la finca dominant.

De la mateixa manera, el legislador estableix la necessitat de pagament d’una indemnització. Les obres i les activitats per establir i conservar la servitud són a càrrec de qui n’és titular, llevat que el títol de constitució estableixi una altra cosa. Alhora, els propietaris de la finca servent han de tolerar l’ocupació parcial perquè s’executin les dites obres i no poden fer cap obra que perjudiqui o dificulti l’exercici de la servitud. El legislador, per tal de protegir el titular de la servitud, li concedeix la possibilitat d’interposar l’acció confessòria, per la qual disposa d’acció real per mantenir i restituir la servitud contra qualsevol persona que s’hi oposi, que la pertorbi o amenaci de fer-ho.

Per contra, el legislador concedeix, també al propietari del predi servent, la possibilitat d’exercir, al seu càrrec, les modificacions que cregui convenients en la manera i el lloc de prestar la servitud, sempre i quan l’exercici de la servitud esdevingui excessivament carregós i incòmode; i, a la vegada, sempre i quan no disminueixi el valor i la utilitat de la servitud. Cal dir que aquesta modificació no pot imposar-se unilateralment per part del propietari del predi servent i, per tant, el propietari de la finca servent no pot, unilateralment, modificar el traçat del pas, sinó que serà necessari bé un acord entre les parts o bé resolució judicial dictada en aquest sentit.

Article publicat a La Terra núm. 473, del mes de juny de 2021. Font: Elaboració pròpia.